Com es realitza la inseminació artificial

La fecundació in vitro i la inseminació artificial són dues tècniques bàsiques de reproducció assistida. Tot i que ambdues tècniques estan pensades per a parelles que no poden tenir fills de manera “natural”, aquestes presenten algunes diferències entre sí.

Fecundació in vitro

En la fecundació in vitro, la unió entre l’òvul i l’espermatozoide es produeix fora del cos de la dona, concretament en un laboratori.

Prèviament a aquest procés, els ovaris de la dona s’estimulen mitjançant l’administració d’hormones per tal d’aconseguir que aquesta produeixi una quantitat més elevada d’òvuls (més d’un al mes). Un cop això s’aconsegueix, s’extreuen els òvuls del cos mitjançant una tècnica anomenada aspiració fol·licular i es col·loquen juntament amb els espermatozoides, també prèviament extrets.

Aquesta inseminació s’emmagatzema en una cambra preparada amb les condicions òptimes per tal que es produeix la fecundació correctament. Un cop aquesta té lloc, l’embrió s’introdueix a l’úter de la dona, en un termini d’entre tres i cinc dies.

Inseminació artificial

Per la seva banda, la inseminació artificial imita la reproducció natural, donat que el semen s’introdueix directament en el cos de la dona. Aquesta es pot fer via vaginal (el semen s’introdueix en el fons de la vagina), intrauterina (el semen és dipositat directament a dins de l’úter després d’haver estat processat) o intracervical (els espermatozoides es dipositen al coll de l’úter).

La mostra s’obté el mateix dia que és introduïda en el cos de la dona, després d’haver estudiat el cicle menstrual d’aquesta, amb l’objectiu de localitzar el dia exacte en què es produeix l’ovulació.

Aquesta tècnica es pot realitzar amb el semen de la parella o bé amb el d’un donant, en el cas que l’home tingui algun problema de fertilitat o bé que es tracti d’una parella homosexual.

Diferències entre la fecundació in vitro i la inseminació artificial

La diferència més evident rau en com i on es produeix el procés de fecundació. Durant la fecundació in vitro aquest es realitza fora del cos, mentre que amb la tècnica d’inseminació artificial aquesta té lloc directament en el cos de la dona, convertint-se en una substitució del coit.

La complexitat en el procés és una altra característica que diferencia ambdues tècniques. En el cas de la inseminació artificial, aquesta és una mica més senzilla donat que no és necessària una extracció dels òvuls i la posterior fecundació en el laboratori.

La fecundació in vitro, en canvi, requereix un procediment d’extracció i fecundació en el laboratori, a més d’un procés de cultiu embrionari (seguiment dels embrions fecundats) i la introducció d’aquest embrió en el cos de la dona (transferència embrionària).

A més, en el procés de seguiment del tractament, la fecundació in vitro ofereix molta més informació, per exemple de la resposta ovàrica a l’estimulació, la quantitat i qualitat dels òvuls i l’evolució dels embrions. Durant la inseminació artificial, en canvi, els professionals no poden fer un seguiment tan exhaustiu del procés.

En la inseminació artificial, la probabilitat d’embaràs acostuma a ser més baixa. Normalment es realitza una mitjana d’uns quatre intents abans que la fecundació s’acabi produint. La fecundació in vitro, en canvi, presenta una taxa d’èxit més elevada.

La inseminació artificial, per tant, sol ser una bona opció per a parelles que fa poc temps que busquen l’embaràs i per a dones joves que presentin alteracions ovulatòries lleus. La fecundació in vitro, en canvi, és un tractament especialment indicat per a dones més grans o parelles amb problemes reproductius més greus (ovaris poliquístics o endometriosis, alteracions seminals moderades o greus o que ja han passat per diferents intents d’inseminació artificial sense èxit).

Tanmateix, l’elecció del tractament de reproducció assistida variarà en funció de les necessitats i característiques concretes de cada pacient. És per això que serà l’especialista qui haurà de valorar quina és la tècnica més adient en cada cas.